dilluns, de febrer 12, 2007

Carnaval Vista Alegre


Foto: Carnaval de Vista Alegre.

Aquest cap de setmana ha sigut un no parar. Dissabte matí jugant a korfbol, vam guanyar els dos partits 4 - 1 i 14 - 0, aquest últim va ser impressionant. Arribo a casa a les tres i hem conviden a anar a la festa de Vista Alegre, a les quatre ja hi era. No tenia disfressa, i tampoc m'agrada molt disfressar-me, així que vaig decidir portar els pals xinos. Hi havia molt bon ambient i quan van arribar els Luta sen pausa, banda de batukada de molins i molt de la festa, encara es va animar més. Els conec de preparar les activitats d'escacs a la festa del barri de Molins, per cert, una de les millors que hi ha a Mataró!, i van deixar-me acompanyar a en Diego, el nen del meu costat que portava un diabolo, a donar espectacle a aquell ritme amb els meus pals xinos. M'ho vaig passar molt bé.

dijous, de febrer 08, 2007

Wa yeah!, d'Antonia Font


Powered by Castpost

M'encanta aquesta cançó, desde que me la va passar l'Olga, no paro d'escoltar-la.


Jo cant sa lluna i s´estrella

sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant es cafè i sa galleta
quan dius tu podries ser meu
que sexy que dolça i que freda, oh yeah!
sa zebra que passa un semàfor
i com se desmonta un videte
cosmètics i margaret astor
ja sé com s´escriu juliette
jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també
un llapis digué a un pistatxo, oh yeah!

que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos, es jersei destenyit
es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple dormits...

jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré
galapots, nenúfars, princeses, oh yeah!

que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos, es jersei destenyit
es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple dormits...

que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos, es jersei destenyit
es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple dormits...

dimarts, de febrer 06, 2007

Pregunta


Como se llama la sensación mental de que tu pene se encoge hasta desaparecer?

A) Síndrome de Koro
B) Síndrome de Frigoli
C) Síndrome de Charles
D) Síndrome de Cotard

diumenge, de febrer 04, 2007

Desastres universals

Aquests dies s'està parlant molt del canvi climàtic. Diuen que d'aquí només 40 anys l'aigua del Mediterrani haurá entrat 5 i fins i tot 40 metres en algunes costes. Lo bo de tot això és que som nosaltres els que estem accelerant el procés, ja que tot això ha de passar algún dia. Però relacionat amb els desastres mundials, fa dos dies que vaig llegir en "Una breve historia de casi todo" el que passaría si caigués un meteorit al nostre planeta, fet que pot passar en qualsevol moment i que encara no podem predecir exactament. Per a que us feu una idea del que pot arribar a ser un desastre mundial, aquí teniu el fragment que vaig llegir:

Un asteroide o un cometa que viajase a velocidades cósmicas entraría en la atmósfera terrestre a tal velocidad que el aire no podría quitarse de en medio debajo de él y resultaría comprimido como en un bombín de bicicleta. Como sabe cualquiera que lo haya usado, el aire comprimido se calienta muy deprisa y la temperatura se elevaría debajo de él hasta llegar a unos 60.000 grado kelvin o diez veces la temperatura de la superficie del Sol. En ese instante de la llegada del meteorito a la atmósfera, todo lo que estuviese en su trayectoria (persones, casas, fábricas, coches) se arrugaría y se esfumaría como papel de celofán puesto al fuego.

Un segundo después de entrar en la atmósfera, el meteorito chocaría con la superficie terrestre. El meteorito propiamente dicho se evaporaría instantáneamente, pero la explosión haría estallar mil kilómetros cúbicos de roca, tierra y gases supercalentados. Todos los seres vivos en 250 kilómetros a la redonda a los que no hubiese liquidado el calor generado por la entrada del meteorito en la atmósfera perecerían entonces con la explosión. Se produciría una onda de choque inicial que irradiaría hacia fuera y se la llevaría todo por delante a una velocidad que sería casi la de la luz.


Para quienes estuviesen fuera de la zona inmediata de devastación, el primer anuncio de la catástrofe sería un fogonazo de la luz cegadora (el más brillante que puedan haber visto ojos humanos) seguido de un instante a un minuto o dos después por una visión apocalíptica de majestuosidad inimaginable: una pared rodante de oscuridad que llegaría hasta el cielo y que llenaría todo el campo de visión desplazándose a miles de kilómetros por hora. Se aproximaría en un silencio hechizante, porque se movería mucho más deprisa que la velocidad del sonido.

A los que se hallasen a una distancia de hasta 1500 kilómetros los derribaría y aplastaría o cortaría en rodajas una ventisca de proyectiles voladores. Después de esos 1500 kilómetros iría disminuyendo gradualmente la devastación.


Pero eso no es más que la onda de choque inicial. Sólo se pueden hacer conjeturas sobre los daños relacionados, que serían sin duda contundentes y globales. El impacto desencadenaría casi con seguridad una serie de terremotos devastadores. Empezarían a retumbar y a vomitar los volcanes por todo el planeta. Surgirían maremotos que se lanzarían a arrasar las costas lejanas.
Al cabo de una hora, una nube de oscuridad cubriría toda la Tierra y caerían por todas partes rocas ardientes y otros desechos, haciendo arder en llamas gran parte del planeta. Se ha calculado que al final del primer día habrían muerto al menos mil quinientos millones de personas. Las enormes perturbaciones que se producirían en la ionosfera destruirían en todas partes los sistemas de comunicación, con lo que los supervivientes no tendrían ni idea de lo que estaba pasando en otros lugares y no sabrían adónde ir. No importaría mucho. Como ha dicho un comentarista huir significaría “elegir una muerte lenta en vez de una rápida”.


La cantidad de hollín y de ceniza flotante que producirían el impacto y los fuegos siguientes taparía el Sol sin duda durante varios meses, puede que durante varios años, lo que afectaría a los ciclos de crecimiento.

Todo esto son sólo conjeturas de cómo sobrellevaría la humanidad un acontecimiento semejante, o si lo haría.