divendres, d’abril 20, 2007

Meme

Javier Naya me pasa un Meme muy interesante. Le agradezco recibir el testigo, además de tener la amabilidad de avisarme con un comentario, esta semana la he tenido muy ocupada entre elegir el trabajo de recerca, el ajedrez, el oculista... Ni tiempo para escribir, ni tiempo para leer otros blogs.
La finalidad de este Meme es definirnos en la época que nos marca, asi nos damos a conocer un poco más al lector. Pués vamos allá.

- Yo, 10 años atrás: Soy muy joven todabía, así que hace 10 años sólo tenía 7 añitos. Y no os creais que no tengo recuerdos! Iba a primero de primaria en el CEIP Rocafonda, era el año que pasábamos del parvulario, el edificio pequeño, al edificio grande que incluia patio, "odeó", dos pistas de futbol, una pista improvisada y un "porxo" inmenso. Parece la descripción de los servicios de un hotel pero cuando eres pequeño y te dan todo eso, eres el más feliz de todos. Y las fotos que guarda mi madre revelan que en esa época tube una "novia", porque en todas estamos juntos y se ve que nos queriamos bastante. Que bonito.
- Yo, 5 años atrás: Corresponde con el 2002 y fué un año muy importante para mi. En ese año cambie totalmente de personalidad porque era el primer año en el instituto. Antes era muy tímido y callado, pero no sé si fue al verme con pocos compañeros del colegio antiguo que me solté y perdi un poco de timidez, me aportó más sentido del humor y cuando me pongo a hablar no hay quien me pare! Conocí a mi primer y me atrevería a decir que a mi único "amor de verdad", fué un chasco, pero aprendí de mis errores. Lástima que en 5 años no haya tenido la oportunidad de demostrárselo, que duro es esto del amor.
- Yo, 1 año atràs: en 4to de la ESO en el Thos i Codina, sin pasarme por la cabeza en ningún momento que acabaria en el Damià Campeny. Fue un año de superación, me proponía projectos para superarme y de ahí salió la web de Les Cinc Sènies, con la que gané un premio en Webs de Ciència y me alegré mucho porque el esfuerzo valió la pena. Se quedaron a medias un trabajo muy amplio sobre la Presion arterial y que la podia modificar, y sobre el Franquismo (sólo falta la web). Además, nunca olvidaré el viaje a Berlin que me encantó, me fascinó y donde aprendí un montón de cosas. También fué la despedida de muchos compañeros que ahora no veo a menudo, por eso tiene un valor sentimental añadido.
- Ayer: Estresante. Debía de estudiar mecánica de fluidos porque hoy he tenido el examen. Pero la televisión me apartaba de la tarea y estube viendo el debate con Rajoy un rato y después Anatomia de Grey, por supuesto. Me encanta esta serie!. Y por culpa de ello, volví a dormirme tarde (como llevo haciendo toda la semana) y a llevar un cansancio durante todo el dia por culpa de ello. Suerte que llegó el fin de semana.
- Hoy: El examen ha ido bastante bien, contando que al salir me he dado cuenta de unos cuantos errores que habia cometido, cosas de los nervios y los números que a veces te lían. Por la tarde he dado clases de ajedrez a los niños, cada vez se portan mejor pero noto que les aburre el rato que les explico cosas. Haver si encuentro la manera de solucionarlo. Aunque parezca que no, es difícil enseñar ajedrez.
- 5 canciones de las cuáles me sé toda la letra: Dolça Besada y Wa Yeah (Antònia Font), You're beautiful (James Blunt), Querida enemiga (El Barrio) y Somos Arena y Mar (Mana)
- 5 lugares para visitar: Paris, New York, la Alhambra de Granada, Londres y Roma.
- 5 cosas que me gusta comer: Queso, Croasant de Jamón dulce y queso, Pizza, Macarrones y "Botifarra"
- 5 juguetes favoritos: mi soldado (mi muñeco de infáncia que le llamaba soldado), la Nintendo DS, el ajedrez, el UNO y el portátil que es como un juguete para mi.

Aquí se acaba el Meme que lo he hecho en Castellano porque la mayoría lo hacia así (por si os lo preguntáis) y para que siga la cadena se lo paso a:

En Pau que segur que té coses interesants per explicar.
Per a en Xaubet perquè viu en un altre món.
Per a l'Hermi, per saber si fa 10 anys estava igual de trastocada.

dimecres, d’abril 04, 2007

Escacs


Aquest matí he estat a Salou. Era l'última ronda del Campionat per edats de Catalunya, el qual porto anant quasi des de que vaig començar a jugar escacs. Ara sóc més grandet i no passo per Cadet, així que m'ha fet molta il·lusió poder anar-hi i veure com els nens dels que us parlava l'estiu passat i companys d'equip vivien aquesta experiència. Aquesta vegada s'ha celebrat dues final de Catalunya, una organitzada per la FCDE i l'altre per la unió de consells (coses que es porten entre ells, que a nosaltres ja ens sembla bé). A la final de la FCDE han anat els que porten més experiència, ja que hi havia més nivell i era l'única on et podies classificar els d'Espanya.

Judit Clopés ha acabat campiona i anirà a la final. Però Judit; que si no ho sabeu, és del club Cerdanyola Mataró, porta a sobre el mèrit d'haver quedat campiona de Catalunya any rere any a la corresponen categoria i en el 2006 nombrar-se Campiona absoluta femenina de Catalunya. I tot això i més, amb només 16 anys! En aquest campionat també han participat l'Esteban García, en Sergi Subirats i l'Eloi Castillo, que no han realitzat un mal paper ni molt menys.

Però la sorpresa ens la van donar els nens que van començar aquest estiu. Quatre van classificar-se per la final, quan nosaltres pensàvem que no arribarien a tant. Aquí es veu la feina que realitza el club Cerdanyola Mataró pels nens. Ha sigut una experiència molt bona per a la seva formació com escaquistes i s'ho han passat d'allò més bé a l'Hotel de quatre estrelles Vil·la Romana. A més de que ens han representat molt bé. Damiàn Gonzàlez ha assolit el sisè lloc, Mireia García el tercer de noies, Daniel Gutiérrez onzè però amb un futur molt prometedor i en Said Haji 16è.
En definitiva, com a club estem molt contents de la projecció d'aquests nens i els hi espera moltes alegries en aquest món dels escacs.

Links: Fotografies a Calldetenes ; Club d'Escacs Cerdanyola Mataró

dilluns, de març 26, 2007

Ojalá no te hubiera conocio nunca


Avui és un dia per escoltar aquesta cançó:

Un día soñando en un sueño soñé, que estaba soñando contigo,
soñar con hacerte el amor y soñé que no estaba dormío,
sueño que sueño, piel con piel, calor con calor… cuerpo con cuerpo
y aquel color de tu pelo y tu piel a la vez, aún despierto y recuerdo.

Ojalá no te hubiera conocido nunca (x4)
Para no amarte siempre, para no verte sin verte,
para borrar tu recuerdo
del que siempre me acuerdo y nunca me deja en paz.
oh ouo ouo oh ouo (x2)

Aquel día en aquel sueño soñando soñé, que estaba soñando contigo,
bajo un cielo de estrellas mil, hay que ver, precioso, precioso.
Y en aquel mar que no nos pudimos bañar, por ser tan caprichosos.

ojalá no te hubiera conocio nunca (x4)
Pa no amarte.
oh ouo ouo oh ouo (x2)

Si algún día yo vuelvo a soñar intentaré, seguir con lo mismo
y diez minutos antes de dormir yo estaré…
siempre que quiera contigo,
siempre que tú quieras.

Ojalá no te hubiera conocio nunca (x4)

Para no amarte siempre, para no verte sin verte,
para borrar tu recuerdo
del que siempre me acuerdo y nunca me deja en paz
oh ouo ouo oh ouo (x2)

…ya no quiero mal de amores

dijous, de març 22, 2007

JAPONÈS


Estreno Àlbum web a Picasa amb les fotos de dimarts al japonès. Vam anar per celebrar que s'havia acabat la setmana d'exàmens. Encara no sé els resultats però crec que ha anat bastant bé, excepte d'algun dia que simplement no era el millor dia per fer un exàmen.

dimecres, de març 07, 2007

La violència és un amor mal expressat

Tothom coincideix en el mateix raonament: “la violència és un problema”. Això no ho discuteix ningú. Però si hi hagués una jerarquia entre els problemes, hauríem de considerar la violència com el primer problema del món i, per això: ¡hem de pensar en com aturar-lo! La mala conducta d’un individu implica violència i aquesta actualment es manifesta de moltes maneres: violència de gènere, abús infantil (bullying), violacions... Per això, primer hem de buscar la causa i l’origen de la violència.

¿Com són les persones violentes? Les persones que segueixen aquesta conducta se’ls pot considerar immadurs. Això ve a dir que la principal causa d’aquest problema és la falta de maduresa. Una persona madura és aquella que ningú pot alterar el seu estat d’ànim, o sigui que només tu escuïs el teu estat d’ànim sense que ningú t’influeixi. Les persones violentes responen a provocacions, per això, són immadurs.

Per exemple, tant a la violència de gènere com al bullying hi ha una tendència a donar les culpes a les víctimes, en lloc de sentir-se culpables ells mateixos. Es veuen com herois que responen a les provocacions de la víctima, que la consideren responsable de provocar la violència. Aquestes provocacions podrien ser: portar un vestit determinat, no respondre a les exigències de l’agressor o, en el cas del bullying, el fet de comportar-se educadament. Però no és estrany que hi hagi violència a les escoles si un 37,6 % està una mica, bastant o molt d’acord amb aquesta frase:“Si no tornes els cops que reps, els altres pensaran que ets un covard”

Aquests que pateixen bullying o són els agressors, els estudis han demostrat que mantindran la mateixa conducta quan siguin adults. Davant això, es veu necessari començar a actuar a les escoles. S’ha de trencar amb l’escola tradicional on els professors, especialment a secundària, s’orienten exclusivament a impartir una determinada matèria en un horari específic. En alguns casos, els mateixos professors contribueixen a evitar la violència escolar, però no sempre és així degut a la dificultat que suposa canviar les pautes que tenim avui dia.

En definitiva, la violència en general és signe de falta de maduresa que en molts casos prové de no haver-la adquirit a la joventut. És tracta, aleshores, d’una mala manera d’expressar el seu amor.

dissabte, de març 03, 2007

GRÀCIES

Foto: L'Olga i jo a l'Autònoma. Com m'estimo aquesta noia!

Si fa poc us ensenyava una cançó d'Antònia Font que m'encantava, aquesta nit tinc l'oportunitat d'anar a veure'ls al clap. Després de celebrar el meu aniversari, que va ser l'1 de març, a casa amb els amics, anirem al concert que segur que val molt la pena.
Aquest any estic visquent l'aniversari d'una manera molt diferent. Estic feliç perquè la gent que m'envolta cada dia, em fa sentir feliç. Em refereixo especialment als companys del Campeny. En els mesos que han passat he fet molt bones amistats, persones que ara m'estimo molt. Cadascun d'ells té una manera de ser i d'actuar que els fa especials, per això:

COMPANYS DEL CAMPENY, GRÀCIES!

Tampoc hem vull oblidar d'aquells que ens vam haver de separar: els quatre del Thico que encara s'enrecorden de mi, la meves estimades Jenny i Yoli, la Marta desde Alemanya i Maru a Canàries.
Semblarà una mica "cursi" però els amics són molt importants, les bones estones plegats tenen molt de valor.
No obstant, comparteixo una cosa que hem va dir un amic fa temps: "de tots els amics que tinguis ara, en un futur no t'enquedarà cap, o si més no, un o dos". Considero que no em va dir cap mentida, per això, com segurament algun dia els perdre; no em fa res agrair ara tots els moments feliços que he tingut i tindré gràcies a ells.

dilluns, de febrer 12, 2007

Carnaval Vista Alegre


Foto: Carnaval de Vista Alegre.

Aquest cap de setmana ha sigut un no parar. Dissabte matí jugant a korfbol, vam guanyar els dos partits 4 - 1 i 14 - 0, aquest últim va ser impressionant. Arribo a casa a les tres i hem conviden a anar a la festa de Vista Alegre, a les quatre ja hi era. No tenia disfressa, i tampoc m'agrada molt disfressar-me, així que vaig decidir portar els pals xinos. Hi havia molt bon ambient i quan van arribar els Luta sen pausa, banda de batukada de molins i molt de la festa, encara es va animar més. Els conec de preparar les activitats d'escacs a la festa del barri de Molins, per cert, una de les millors que hi ha a Mataró!, i van deixar-me acompanyar a en Diego, el nen del meu costat que portava un diabolo, a donar espectacle a aquell ritme amb els meus pals xinos. M'ho vaig passar molt bé.

dijous, de febrer 08, 2007

Wa yeah!, d'Antonia Font


Powered by Castpost

M'encanta aquesta cançó, desde que me la va passar l'Olga, no paro d'escoltar-la.


Jo cant sa lluna i s´estrella

sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant es cafè i sa galleta
quan dius tu podries ser meu
que sexy que dolça i que freda, oh yeah!
sa zebra que passa un semàfor
i com se desmonta un videte
cosmètics i margaret astor
ja sé com s´escriu juliette
jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també
un llapis digué a un pistatxo, oh yeah!

que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos, es jersei destenyit
es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple dormits...

jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré
galapots, nenúfars, princeses, oh yeah!

que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos, es jersei destenyit
es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple dormits...

que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos, es jersei destenyit
es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple dormits...

dimarts, de febrer 06, 2007

Pregunta


Como se llama la sensación mental de que tu pene se encoge hasta desaparecer?

A) Síndrome de Koro
B) Síndrome de Frigoli
C) Síndrome de Charles
D) Síndrome de Cotard

diumenge, de febrer 04, 2007

Desastres universals

Aquests dies s'està parlant molt del canvi climàtic. Diuen que d'aquí només 40 anys l'aigua del Mediterrani haurá entrat 5 i fins i tot 40 metres en algunes costes. Lo bo de tot això és que som nosaltres els que estem accelerant el procés, ja que tot això ha de passar algún dia. Però relacionat amb els desastres mundials, fa dos dies que vaig llegir en "Una breve historia de casi todo" el que passaría si caigués un meteorit al nostre planeta, fet que pot passar en qualsevol moment i que encara no podem predecir exactament. Per a que us feu una idea del que pot arribar a ser un desastre mundial, aquí teniu el fragment que vaig llegir:

Un asteroide o un cometa que viajase a velocidades cósmicas entraría en la atmósfera terrestre a tal velocidad que el aire no podría quitarse de en medio debajo de él y resultaría comprimido como en un bombín de bicicleta. Como sabe cualquiera que lo haya usado, el aire comprimido se calienta muy deprisa y la temperatura se elevaría debajo de él hasta llegar a unos 60.000 grado kelvin o diez veces la temperatura de la superficie del Sol. En ese instante de la llegada del meteorito a la atmósfera, todo lo que estuviese en su trayectoria (persones, casas, fábricas, coches) se arrugaría y se esfumaría como papel de celofán puesto al fuego.

Un segundo después de entrar en la atmósfera, el meteorito chocaría con la superficie terrestre. El meteorito propiamente dicho se evaporaría instantáneamente, pero la explosión haría estallar mil kilómetros cúbicos de roca, tierra y gases supercalentados. Todos los seres vivos en 250 kilómetros a la redonda a los que no hubiese liquidado el calor generado por la entrada del meteorito en la atmósfera perecerían entonces con la explosión. Se produciría una onda de choque inicial que irradiaría hacia fuera y se la llevaría todo por delante a una velocidad que sería casi la de la luz.


Para quienes estuviesen fuera de la zona inmediata de devastación, el primer anuncio de la catástrofe sería un fogonazo de la luz cegadora (el más brillante que puedan haber visto ojos humanos) seguido de un instante a un minuto o dos después por una visión apocalíptica de majestuosidad inimaginable: una pared rodante de oscuridad que llegaría hasta el cielo y que llenaría todo el campo de visión desplazándose a miles de kilómetros por hora. Se aproximaría en un silencio hechizante, porque se movería mucho más deprisa que la velocidad del sonido.

A los que se hallasen a una distancia de hasta 1500 kilómetros los derribaría y aplastaría o cortaría en rodajas una ventisca de proyectiles voladores. Después de esos 1500 kilómetros iría disminuyendo gradualmente la devastación.


Pero eso no es más que la onda de choque inicial. Sólo se pueden hacer conjeturas sobre los daños relacionados, que serían sin duda contundentes y globales. El impacto desencadenaría casi con seguridad una serie de terremotos devastadores. Empezarían a retumbar y a vomitar los volcanes por todo el planeta. Surgirían maremotos que se lanzarían a arrasar las costas lejanas.
Al cabo de una hora, una nube de oscuridad cubriría toda la Tierra y caerían por todas partes rocas ardientes y otros desechos, haciendo arder en llamas gran parte del planeta. Se ha calculado que al final del primer día habrían muerto al menos mil quinientos millones de personas. Las enormes perturbaciones que se producirían en la ionosfera destruirían en todas partes los sistemas de comunicación, con lo que los supervivientes no tendrían ni idea de lo que estaba pasando en otros lugares y no sabrían adónde ir. No importaría mucho. Como ha dicho un comentarista huir significaría “elegir una muerte lenta en vez de una rápida”.


La cantidad de hollín y de ceniza flotante que producirían el impacto y los fuegos siguientes taparía el Sol sin duda durante varios meses, puede que durante varios años, lo que afectaría a los ciclos de crecimiento.

Todo esto son sólo conjeturas de cómo sobrellevaría la humanidad un acontecimiento semejante, o si lo haría.

diumenge, de gener 28, 2007

El meu Papi

Mami, Papi i Laura a Lloret de Mar.

Avui haig de dedicar-li el blog al meu pare, es diu Rafa, com jo. Fa 44 anys que va nèixer en un "cortijo", avui dia en ruïnes, i que jo acostumbrat a les "modernitats", seria incapaç d'imaginar-me en aquell lloc. Va haver de treballar desde petit, va ser capaç de venir-se a Catalunya per buscar una millor vida. I actualment es trenca el cap per portar obres senceres sense parar de treballar.
M'ha ensenyat a treballar, he comprovat que l'obra és molt dura i perillosa gràcies a ell, cosa que li agraeixo. És un exemple de que amb esforç, valor i treball dur podrás aconseguir cada vegada més coses i compartir-les amb les persones que més s'estima. Per això jo també m'he l'estimo.

dijous, de gener 25, 2007

Estrés


Déu Eol

Demà exposició del treball sobre les Centrals Eòliques, el power point m'ha portat tota la tarda. Això del correu electrònic per els treballs en grup és una facilitat increible. No us explico res més que apart també tinc exàmen de Mecànica, resistència de materials, i encara no he començat a estudiar!

diumenge, de gener 21, 2007

La vida és una malaltia mortal

Imatge: Mort a l'habitació, Edvard Munch

Divendres 19 de gener.

Acaba la part de la setmana “laboral” i com cada divendres, acostumo a anar a Cerdanyola –caminant que és més sa – els escacs. Tinc mitja hora de camí i l’aprofito per pensar, somniar despert... Però al meu pensament m’arriba la classe de filosofia del matí, sobre la mort.

Les Contres que més m’havien cridat l’atenció sobre el tema estaven d’alguna manera relacionades: a “El amor sin expressar no sirve para nada” Carlos Garrido explica els últims dies de la seva filla de 22 anys i parla de la qualitat de vida i no pas de la quantitat de vida (ella només va tenir 22 anys però no els va desaprofitar), a “Siento gratitud por cada momento de vida” Rosa Carbonell, mare amb majúscules, esta dedicant la seva vida a la seva filla que quan tenia 9 anys van diagnosticar-li un càncer els ossos. A ambdues la joventud de les filles esta reflectida i vaig trobar molt dur la situació per la que van haver de patir els seus pares.

Aleshores a la meva ment van començar a passar imatges: moments feliços, moments divertits, moments que sempre guardaré a la memòria i tots aquests moments acompanyats amb les persones que m’estimo. I al cap en va venir la idea de què passaria si una d’aquestes persones que tant m’estimo morís. Les imatges del meu cap eren increïblement tristes i, sense jo voler-ho, en van caure dos o tres llàgrimes. Pensava que no era tant sensible, però sí. La reflexió que vaig fer després de veure aquelles imatges va ser molt més intensa i personal que la del dia abans llegint les Contres.

Jo no tinc por a la meva mort, algun dia arribarà. Però temo haver de passar per la mort d’amics, família o persones estimades. L’únic que sé segur és que tinc una vida aquí i que haig d’aprofitar-la, però alhora haig de tenir coneixement de la mort – saber que algun dia em tocarà a mi i que també li tocarà a persones properes. Dedicar-me a sé feliç a la vida, no perdre el temps – hi ha persones de 90 anys que no han fet res a la seva vida (com diu Carlos Garrido) – estimar i donar amor.

A classe parlaven de por a morir sense ser reconegut, jo no crec que això sigui important. L’únic que desitjo és tenir uns fills, així jo hauré mort però també hauré donat vida.



Utilitzaré per excusarme el que em diu me mare de costum. No es pot abarcar tot, i aquest mes m'he dedicat a altres coses; el blog i l'ordinador molt poc o res. Tornar a agafar el ritme de treball, aquesta vegada millorant alguns aspectes per fer-ho millor que el trimestre passat, començar a entrenar dur a korfbal i a jugar la lliga - que els dissabtes ens ho passem molt bé tot l'equip -, preparar-se pel per equips d'escacs... En fi, és més difícil organitzar-se i buscar temps que fer-ho.